Saltar al contingut principal

Quan ell està bé, és una passada, és molt carinyós

Un tros de fusta que cau, un aro que gira i s’atura. La repetició no és avorriment és: descobriment.

En Lucas té 8 anys, en farà 9 aviat, és una persona amb autisme de grau 3, amb una discapacitat intel·lectual associada i TDAH -Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat-, pel qual pren medicació.

«Li costa molt generar interessos, s’abstreu molt», explica la Sandra, la seva mare. Si li llences una pilota, difícilment te la túornarà. El que el captiva és una altra cosa: la repetició, l’impacte, la velocitat amb què un aro cau al terra. Al parc, li agrada mirar els altres nens —somriu— però no hi interactua. Els seus jocs són sobretot sensorials: els globus, la piscina, la pressió del cos contra alguna cosa.

Comunicació: convertir-se en investigadors

En Lucas és no verbal, però té mirada social: quan necessita alguna cosa, et busca els ulls i fa el gest. Des de la pandèmia treballen amb la llibreta de PECS -Sistema de Comunicació per Intercanvi d’Imatges-, malauradament, a hores d’ara continua no sent funcional pel Lucas, tot ha de ser guiat i s’equivoca força al donar-te el pictograma, perquè la seva discapacitat ha alentit el procés.

Només funciona quan hi ha un interès molt intens al darrere. El pati de casa, per exemple, és dels pocs espais que identifica clarament al PECS: «És el nostre espai més regulador i més potent», diu la Sandra. També treballen molt amb el menjar: «li encanta triar què vol berenar, normalment les galetes, i decidir per ell mateix. Per treballar-ho amb els PECS, primer li ensenyem dues opcions i quan sabem què vol, perquè dirigeix la mà cap a allò, nosaltres li ensenyem els PECS perquè ens assenyali el corresponent».

Quan alguna cosa el trasbalsa, no sempre en saben l’origen. Hi ha hagut èpoques en què no podia entrar al bany, o en què no suportava que li caigués l’aigua a sobre. «Creiem que són experiències que se li han quedat al cap, però nosaltres no en sabem l’origen», explica la Sandra. I llavors, la família es converteix en investigadora: «És un tema orgànic, no? Doncs busquem alguna cosa que li agradi per entrar en calma, per exemple, el traiem al carrer: li agrada molt la natura».

Autoregulació: aprendre junts

Han passat per crisis importants, i la família ha après a reconèixer-les pels sons abans que esclatin: en el moment en què comença a estar nerviós, ja actuen. Hi ha hagut nits en què l’única manera de calmar-lo ha estat sortir a la matinada en cotxe. És a través de la convivència diària, dia rere dia, que han anat trobant maneres de gestionar-ho i, amb l’edat, ell mateix també ha anat millorant.

«Un temporitzador i una fitxa per a cada àpat ens va permetre, per primer cop, que es quedés assegut a taula, una cosa que abans era una lluita constant». Ho han extrapolat a moltes altres situacions: a casa amb el menjar, a l’escola per mantenir-se assegut. Ara treballen l’espera, «perquè ell és una persona que necessita moviment».

Fa dos anys que estan ensinistrant un gos d’assistència, com narra la seva mare: «En Lucas és escapista, sobretot quan no està bé, i portar-lo agafat de la mà exigeix molta força, perquè ell en té molta, però amb el lligam al gos, es relaxa». En espais oberts, com un parc, n’hi ha prou de dir-li al gos «bloqueja» perquè corri cap al nen i li talli el pas. També hi ha una vessant social: com que li costa molt jugar amb altres nens, volien que juguès amb el gos: «No és ell qui el busca —és el gos qui el busca a ell—, però quan el veu córrer, es mor de riure».

Estudia en una escola ordinària, en un aula SIEI plus, tot i que la família volia una escola especial, no hi havia places, però s’han trobat que «a l’aula, per cada cinc infants amb TEA, hi ha dues mestres, una educadora social i el reforç, durant algunes hores, de la mestra d’audició i llenguatge, amb espai de la calma, pictogrames i racons sensorials. Quan poden, l’ajunten amb aules de psicomotricitat i música amb infants neurotípics més petits, buscant sempre la manera que la inclusió el beneficiï de debò».

A més a més, tenen el suport d’Adimir: «Hi treballem sobretot la comunicació (perquè moltes de les crisis neixen precisament de la manca de comunicació), fent-ho a poc a poc, fent passos enrere quan cal, respectant el seu ritme». Allà també treballen l’autoregulació, l’espera i el sensorial, a la piscina, i l’han ajudat a estructurar la vida a casa. Ara treballen amb cascos de cancel·lació de soroll, perquè els sons sobtats el molesten molt: «si funcionen, podria arribar a acompanyar el seu germà a veure els partits de bàsquet».

Una persona molt sensorial

La piscina el fa somriure. «Ahir el vaig enxampar buscant com un boig el pictograma de la piscina», explica la Sandra. El gronxador també li agrada molt, especialment un amb el que pot fer salts. Passen molt temps a casa, i les joguines típiques no l’atrauen gens. En canvi, li agrada molt la pressió: quan estan relaxats al sofà, s’arrapa a ells.

En recordar aquestes sensacions tan importants per en Lucas, la Sandra també destaca que camina de puntetes tot el dia, cada dia. De més petit no ho feia, però ara sí, i l’hauran d’operar del taló d’Aquil·les. La Sandra no sap del cert si ho fa perquè es sent més segur o perquè sent més el cos.

L’hospital s’ha coordinat perquè l’experiència de l’operació sigui el més amigable possible per a ell.

El que la Sandra voldria que es veiés

Amb les persones que els coneixen, no cal cap explicació: «pregunten, són properes». Però hi ha qui no els coneix i el mira al parc com si fos un «bitxo raro». «És el que més em costa portar, com a mare», admet la Sandra. En canvi, a l’entorn proper no els pot demanar més: en Lucas abraça els cosins, els avis, els busca. «Quan ell està bé, és una passada, és molt carinyós», i continua: «amb el temps, cada cop es connecta més amb l’entorn: abraçades, somriures».

L’administració pública, en canvi, no ajuda gens quan arriba el diagnòstic. Ni tan sols recomana recursos, encara que siguin privats: «la cerca l’has de fer tu mateixa, en el moment en què et sents més perduda». L’orientació real l’han trobat en altres famílies, en grups en línia. Han pogut accedir a teràpies privades —«és com una segona hipoteca», reivindica la Sandra— i sap que en Lucas no seria on és ara sense elles. Ha tingut la sort de disposar de temps per buscar-les i per acompanyar-lo, però li  ha tocat trucar a moltes portes sense cap garantia que siguin les correctes: «No és fàcil, i encara menys amb un autisme sever».

Al Projecte Rubí d’UNImTEA, a Sant Joan de Déu, hi van trobar un impuls real: un programa intensiu de quatre mesos, en una aula amb psiquiatra, psicòloga, logopeda i una mestra, combinat amb l’escola i les teràpies. Hi van treballar el PECS i en van sortir amb un informe sobre el perfil d’en Lucas i com abordar-ne les conductes de cara al futur.

Agraïm a la Sandra que hagi compartit, amb tanta honestedat, la manera de ser d’en Lucas, així com els millors i pitjors moments, amb els que segurament s’identifiquen moltes altres famílies. Aquesta entrevista ha estat possible gràcies a la col·laboració amb Adimir. Moltes gràcies a totes!

Ves al contingut