Justificar-se (cada dos per tres)
Als autistes ens arriba un moment en la nostra vida que hem de justificar-nos casi per tot. Hem nascut en un món que ja de per si ens percep com a “peculiars”, “especials”, “diferents” a més d’altres qualificatius que (tot i això, sent benèvols) criden l’atenció a la resta de la societat. Ens justifiquem a casa, amb els coneguts, amb la família, a les escoles, a la feina, fins i tot davant de situacions d’emergència… i tot i això mai acaben d’entendre’ns. Es fa un reset i tornem a començar. Així és la vida de l’autista, una vida en la qual ens hem de justificar constantment.
Evidentment, la cosa no sempre és així, nosaltres simplement existim i som com som, però ja des de ben petits hem de justificar-nos per tot el que fem. Per què la nena no parla amb més nens? Per què no vol anar amb aquell grup durant la gimnàstica? Per què no em mira als ulls? Per què això? Per què allò altre?… Els pares són els primers que ens intenten justificar. De vegades ens escolten a l’escola o als casals (això si hem tingut sort), però desgraciadament no sempre és així, i acabem justificant-nos igualment. Ja des de ben petits fem un esforç extra en adaptar-nos (independentment de si ens han diagnosticat durant aquesta etapa de la vida o ja d’adults). És aquí quan comencen les estratègies; el masking arriba tard o d’hora i moltes vegades això comporta sacrificar en part la nostra “naturalesa” i “essència” per només agradar als altres; fem allò que esperen de nosaltres i mentrestant, la nostra salut mental i física es va ressentint pel camí. Aquest sobreesforç ens va esgotant a poc a poc fins que arribem a un punt en què o ens reinventem o morim en l’intent. Hem de seguir la “norma” i continuar justificant-nos, sobretot quan es detecta “alguna cosa estranya” en el nostre comportament. Molts adults reben aquesta “justificació” molt tard, ja que a la majoria els hi arriba quan ja han fet la seva vida, i no els queda altre remei que mirar enrere per “donar-se compte” de totes les “pífies” passades. Ser autista pot ser la justificació que necessiten, o només un altre element que els pot fer més difícil (o fàcil) la seva existència; això ja depèn de cadascú i de la seva situació. Hi ha històries molt diferents, ja que no tots tenim les mateixes capacitats i dificultats; som persones diverses dintre d’un gran “paraigües” anomenat diagnòstic que simplement assenyala algunes de les característiques que formen part de nosaltres; som neurodiversos. És aquí quan realment comença el repte; una vegada decidim fer pública la nostra condició, comencen les preguntes, les afirmacions i les negacions. Al final, evidentment, acabem justificant-nos davant de tothom o fins i tot fent un test popular improvisat de “quan autista ets” segons el criteri social que la gent té sobre l’autisme. Les preguntes sempre són les mateixes, aquí tenim uns exemples:
-Ostres, però és que jo mai ho diria que ets autista!
-Segur que el teu cas és molt poc comparat amb el cas que conec d’un familiar…
-No crec que siguis autista… però si parles…!
-Si realment ets autista, explica’m quines són les característiques que et defineixen.
-Renoi, aleshores jo també ho soc d’autista! Tots som una mica autistes…no?
Sigui amb bones o males intencions, el cas és que sempre ens acabem justificant per tot. El missatge mai arriba, sembla que no ens escoltin. Justificar-se cada dos per tres és un exercici asfixiant, esgotador, i som nosaltres només qui el fem. Ser autista no és difícil, el que és difícil és que la societat t’accepti tal com ets i et deixi de qüestionar. La “normalitat” està sobrevalorada. Realment què és normal i què no? Si us plau, justifiqui la seva resposta.