Cada vegada som menys invisibles

Hola.

Soc una persona de 18 anys que pateixo el Trastorn de l’Espectre Autista. La meva vida ha patit llums i ombres per culpa del TEA. No entenc les bromes ni els acudits, em considero una persona poc flexible i em costa molt relacionar-me amb altres persones del meu entorn, sobretot amb les de la meva edat.

Jo no me n’he pogut escapar, malauradament, del bullying. Els autistes també l’hem patit i l’estem patint, i no hi ha manera que ni a les escoles ni als instituts hi posin remei.

Sempre arribava a casa bastant moix perquè sempre tenia problemes a l’escola. Amb els mestres m’hi entenia molt bé, però    avui en dia es nota d’una hora lluny que no estan preparats per afrontar aquest tipus de problemes.

De fer costat a qui més ho necessita, les relacions tenses, la dificultat d’aprenentatge, la falta d’adaptabilitat de la feina que s’ajusti a les seves capacitats…

Hi ha molt camí per recórrer i no serà fàcil. En tot el món, 1 de cada 100 nens pateix i patirà les conseqüències de l’autisme. Les famílies són les primeres que han de fer costat a les persones a qui aquest trastorn els hi posa molts obstacles.

Dic més, si l’infant autista aconsegueix la confiança de la seva família, quan hagi d’anar al col·legi, el professorat ha d’entendre què li passa, què necessita aquesta persona perquè pugui tirar endavant sense tantes dificultats.

Si aquesta persona li cau el bullying al damunt i ni el professorat ni ningú del seu entorn no l’ajuda a sortir-ne i això està passant. Per molta por de posar-li la vida una mica en perill, la família ha d’anar a denunciar-ho.

Finalment, vull dedicar unes paraules als més poderosos de cada país: els polítics. Els autistes que hi havia, hi ha i hi haurà farem tot el possible perquè notin que som aquí, que cada vegada som menys invisibles.