He crescut rebutjant la meva pròpia llum
Recordo, amb 10 anys, demanar a les meves amigues que m’ensenyessin a comportar-me com “una noia”. Al meu voltant, els grups d’amics sempre han estat molt marcats i sovint partits pel gènere, per la qual cosa mai sabia si no encaixava amb els nens i/o amb les nenes, o no encaixava en general.
Jo no sabia que hi havia normes no escrites que havia de seguir per ser acceptat. No era conscient que hi ha una manera “correcta” d’existir, per la qual cosa ja de ben petit vaig començar a sortir de la norma.
És gairebé com un efecte dòmino: quan es llença la primera fitxa, la resta també cau. De la mateixa manera, haver estat diferent des de molt petit, va ser el primer pas que em va permetre continuar sent diferent mentre creixia, no podent evitar que la resta de fitxes també caiguessin.
Tenia 6 anys quan sortia de l’escola de la mà de la meva amiga i li deia a la meva àvia que venia a buscar-me, que era lesbiana i que de grans ens casaríem. Això va ser molt abans d’entendre que la meva manera de ser no encaixava, i en conseqüència, oblidar una part del meu ésser molt important, en favor de l’heterosexualitat.
No va ser fins als 15 anys, quan ja feia una temporada que em sentia encara més apartada del que es considera normal al món, que em vaig adonar que era bisexual. Em va costar molt fer aquest pas perquè tot i que vaig néixer sense prejudici, vaig aprendre a amagar les parts de mi que no agradaven.
Un cop enderrocada la primera barrera, les següents s’esfondraven més fàcilment: vaig començar a vestir com em venia de gust i em va costar gairebé dos anys d’insistència que els meus pares em compressin la meva primera dessuadora de la secció d’home. En desviar-me de la moda femenina, vaig començar a adonar-me de les limitacions i de com havia estat tota la meva vida sota el control.
Amb 17 anys, una persona em va confondre per un noi. Vaig sentir una satisfacció instantània, com si m’hagués estat morint de set i no me n’havia adonat fins que em van donar a tastar una gota d’aigua. Quan vaig expressar la meva alegria, vaig ser jutjat i ridiculitzat per ser “una noia que necessita fer-se especial i diferent”. No cal dir que ràpidament vaig abandonar qualsevol idea d’explorar el meu gènere.
Aquell mateix any em van diagnosticar amb autisme, i de sobte totes les peces del puzle van començar a encaixar, o almenys en part.
Sempre he entès el gènere com un constructe social, una cosa imposada en mi que havia d’acceptar, encara que em sentís alienat pel concepte de ser una cosa o l’altre. Durant molt de temps vaig pensar que la causa eren les meves rareses i l’autisme, i probablement en part és cert, però hi faltava una peça crucial. Amb 19 anys vaig aprendre que la gent realment se sentia identificada amb el seu gènere i que no solia ser una cosa de la qual es dubtés mai. Vaig trobar una paraula per descriure el que jo era: no binari.
Va ser un gran alleujament adonar-me’n, alhora que em venia a sobre una gran ansietat. Havia estat tota la meva vida sent l’alteritat per ser autista, i això m’havia comportat un gran patiment; estava disposat a ser encara més diferent?
Però la realitat va ser que res no va canviar gaire, excepte perquè ara em sentia molt més a gust amb el meu cos. Sempre havia estat obvi que no encaixava en cap estereotip, que mai ningú em podria posar dins una caixa. Vaig començar a conèixer un munt d’altres persones autistes queer, i veure-les sent elles mateixes va crear un espai segur on em podia permetre descobrir-me i brillar amb elles.
Per tot això sento compassió per aquelles persones que no han pogut experimentar explorar-se en un lloc segur. No és coincidència que el percentatge de persones autistes que són queer sigui molt més elevat que el de persones neurotípiques: quan sempre has encaixat en allò que la societat espera de tu, és molt més amenaçador perdre aquest privilegi que no pas ser tu mateix.
Ara tinc 22 anys, i tot i que queda un llarg camí per recórrer, el que espero amb més ànsia és continuar coneixent persones que aporten la seva manera única de ser al món.
I jo continuaré brillant per inspirar aquells que encara no gosen fer el mateix.