L’experiència com a persona autista

El meu nom és Elisenda Pascual, tinc 52 anys i soc una persona amb Trastorn de l’Espectre Autista. Soc més que la meva condició, però la meva condició ha estat molt important a la meva vida.

Si quan jo era petita, a l’inici dels anys setanta, s’hagués disposat de la informació sobre l’autisme que existeix actualment m’hauria estalviat moltes dificultats. L’autoconeixement és molt important per a prendre bones decisions, jo intuïa com era, però era un interrogant i calia trobar la resposta. Malauradament vaig saber-la als 48 anys.

Les persones autistes tenim qualitats magnífiques: som constants, persistim per assolir objectius costi el que costi, estem entrenats en l’esforç continuat. També som lleials, honestes i intel·ligents. Tenim un sentiment intens del plaer estètic de manera que gaudim d’una pintura, de la manera com està escrit un llibre o d’una escultura, com no ho assoliran gaires neurotípics.

Penso que com molts o moltes del nostre col·lectiu, he conviscut molt amb la soledat. Soledat forçada. Però, quan t’acostumes a la soledat llavors no la vols deixar. El meu radar social està una mica espatllat, detecto quines persones tenen bones intencions i quines generaran una catàstrofe en la meva vida. Però, massa vegades no he sabut aturar els perills públics que s’apropaven i per això podria escriure una enciclopèdia sobre el Bullying i el Mobbing. M’ha tocat patir-lo en totes les seves versions. Soc tota una experta.

Em vaig adonar que era autista dues vegades. La primera no li vaig voler fer cas. La segona ja ho tenia assumit. 

La primera vegada va ser el dia del meu casament. Per situar-vos en context, aquell casament es va dissenyar perquè els meus pares i sogres el gaudissin, però cada decisió era una bomba de rellotgeria cap al que jo podia integrar. El casament era multitudinari, sorollós, ple de gent que no coneixia ni gota i vaig sentir-me absolutament desconnectada de tothom. Em sentia com un astronauta descobrint un planeta, em sentia dins una bombolla que m’envoltava. Sempre dic que al meu casament no hi vaig anar.

La segona vegada va ser un procés més lent. El meu segon fill tenia dificultats i la meva llicenciatura en psicologia no em donava respostes. Desprès d’un itinerari complicat per a aconseguir teràpia per a ell i visites als professionals més reconeguts, es va diagnosticar el seu autisme. Observant-lo i acompanyant-lo amb molt amor, m’anava adonant que ell seguia les mateixes passes que jo havia fet de menuda. Recordo que a cinquè d’EGB vaig respondre a la mestra que no utilitzava les majúscules perquè estèticament no m’agradaven, eren agressives. 

No he sabut captar les segones intencions, així que em vaig perdre uns quants “ligues” perquè vaig adonar-me d’allò que volien uns vint anys després i amb la valoració de la meva filla neurotípica quan li explicava les anècdotes. Quan era adolescent em feien fora dels grups, perquè era una activista contra la hipocresia, de fet vaig compondre algunes cançons que si les cantessin La Pegatina o Oques Grasses haguessin funcionat. A mi em van suposar quedar-me sola com un mussol. Vist amb perspectiva, a qui se li acut dir a la gent que són hipòcrites però que poden canviar? Doncs a mi, així em va anar.

Crec que em vaig enamorar d’homes amb autisme que com jo ni estaven diagnosticats ni sabien que ho eren. Tampoc va sortir bé. Però amb els anys vaig conèixer un home neurotípic que em va enlluernar amb la seva intel·ligència, sentit de la responsabilitat i la seva altura. Fa 22 anys que estem junts.

El més important de la meva vida han estat dues coses: aprendre, i el meu marit i els meus fills. L’inici amb els fills no va ser fàcil, els nadons i les rutines no combinen així que vaig tenir síndrome ansiós depressiu durant els tres primers mesos de vida de cadascun d’ells. Però, era jo  qui els cuidava i els estimava profundament per més que em sentí angoixada i trista. 

El que m’ha anat pitjor ha estat l’àmbit laboral. Treballava sempre per projectes, canviant constantment de lloc i de tipus de feina, en un ambient molt competitiu que afavoria l’estrès i el Bullying. Hi ha gent que burxa a un/a altre/a company/a a la feina, un lloc on estàs perquè necessites els diners, on marxar quan tens la moral ben baixa és dificilíssim. Jo tinc malsons de cada cas de Mobbing, la meva ment m’hi transporta i el patiment reneix. Però aquesta mena de persones que et destrueixen en grup, perquè sols són uns covards, passen els anys i et conviden al sopar de retrobament que han organitzat. I penses: “però com es pot fer tant mal i després quedar-se com si res?”. Com podeu imaginar no vaig anar al sopar.

Tinc una minusvàlua perquè el cos de tant aguantar sotragades es va fent malbé. Trobo a faltar treballar, però no trobo a faltat aquella mena de treball on la cosa anava de deixar-te la pell perquè al final et diguessin: “treballes molt bé però no ets el perfil de persona que cerquem”. Els autistes som un xic insípids o no anem als esmorzars i dinars perquè ens angoixa la desestructuració i ens va genial una mica de soledat per recuperar energia, o sempre assenyalem allò que no funciona (i que tothom  ja sap), i no sabem que el truc és dissimular i no dir-ho.

Jo faig activisme per ajudar a les persones que tenen la condició d’autistes, perquè puguin desenvolupar el seu talent i perquè la vida no sigui pujar cada dia el cim d’una muntanya empenyent una roca com Sísif. M’agrada com soc, tot i que sincerament em veig sempre coses a millorar, he acceptat que soc autista i no m agrada haver-li donat en herència aquest do al meu fill, no vull que sigui un peix d’aigua dolça nedant en el mar. 

Però sé que ell va millor equipat que jo per fer front a tot allò que li tocarà viure. I sé que, com jo, tindrà pocs amics però realment bons, que gaudirà de la soledat i això ens fa lliures de perdre temps amb gent que no aporta res, només per voler sentir-se acompanyat el dissabte a la nit o per cap d’any. No crec que tingui Instagram, així que gaudirà d’estar on sigui sense pensar on cal posar la càmera del mòbil.

Jo no he escollit ser autista, però, comparant el que hi ha en el mercat, prefereixo quedar-me així. Sé que no he viscut ni viuré una vida fàcil, però que serà autèntica.